Col·legi de Santa Teresa de Jesús (Teresianes)

La col·legiata de Santa Teresa de Jesús és un exemple de l'excel·lència constructiva d’Antoni Gaudi, qui amb un escàs pressupost aconsegueix una edifici econòmic però alhora utilitari, amb la bellesa estètica típica de l'obra gaudiniana.

Sant Enric d’Ossó va concebre, a finals del s. XIX, el complex que havia d’albergar el col·legi i el convent de les religioses teresianes, Companyia de Santa Teresa de Jesús. La construcció de l’edifici havia recaigut en mans de Joan Baptista Pons i Treball, que ja havia alçat tota la fonamentació quan al 1888 es va aturar el projecte per canviar-ne l’arquitecte. El nom que ocupà el lloc de Pons no és altre que el d’Antoni Gaudi, preferit per Ossó per la seva fama, però també per la seva coneguda devoció. L’obra de Gaudí va néixer condicionada per unes bases fonamentades en no encarir el cos del projecte. Justament aquesta era una de les directrius marcades del disseny del recinte: austeritat i un cost poc elevat. En aquesta línia Gaudí va escollir el maó com a material constructiu. Aquest era un material barat però alhora garantia una plasticitat cromàtica atractiva, i el seu treball modular permetia formes fantasioses i decoratives que no demanaven de més per embellir l’espai tan exterior com interior. Per a completar aquest decorativisme, que en l’edifici sempre cobra una característica utilitària, el mateix Gaudí va dissenyar unes reixes de forja i uns panells de ceràmica, que en facilitaven la neteja.

La distribució de l’edifici, prenent consciència de la seva funció, és molt còmode i s’executa bàsicament des del cos central. A nivell exterior, a la zona de la cornisa hi ha uns element decoratius amb la mateixa totxana que recorden a un castell emmerletat. Aquest detalls s’han volgut llegir en línies simbòliques associant aquesta suggestió de fortalesa a l’obra de Santa Teresa “El castell interior”. Als angles hi ha uns pinacles amb columnes helicoïdals rematades amb la creu de quatres braços i amb escuts de l’ordre teresià. Aquest estan executats a partir de trencadís, i l’estètica de les creus està en la línia de les creacions gaudinianes. Dues pilastres de maó i un gran arc parabòlic emmarquen l’entrada, que es veu magnificada per una tribuna que arriba fins el segon pis.

L’edifici en planta és més o menys rectangular, i en alçat es desenvolupa amb una planta baixa i tres pisos. La planta baixa i el primer pis és l’espai destinat al col·legi, i els dos pisos superior son les dependències de les nenes internes i de les monges. En el seu desenvolupament interiors és molt present l’art parabòlic, que reparteix millor les forces, permet crear espais més diàfans i menys murs, i esdevé alhora una formació estètica molt característica de l’univers del geni barceloní.

Hi ha a més dos grans patis interiors que distribueixen la llum a tot l’edifici, fen arribar així la il·luminació a totes les dependències. Aquesta llum es distribueix encara millor amb l’ajuda dels passadissos alts i estrets d’arcs parabòlics, creant una sensació de diafanitat. La llum, a més de totes les connotacions simbòliques i espirituals que pugui tenir en un edifici de religioses, és també important pel seu ús escolar.