L’excepcionalitat de l’església com a edifici ja sol ser visible des de ben lluny gràcies al campanar, una torre alta o, almenys, una estructura en forma de mur amb obertures anomenada espadanya. Com el seu nom indica, el campanar serveix essencialment per contenir les campanes, que amb el seu so i els seus tocs específics congreguen la comunitat per a les festes litúrgiques i assenyalen els fets importants de la vida comunitària i personal (naixement, matrimoni, mort); també, en una perspectiva civil, antigament podien avisar d'esdeveniments extraordinaris o greus (quan tocaven, per exemple, a foc o a sometent), així com també, encara avui gairebé arreu, escandeixen el temps públic amb el toc de les hores. De fet, ben sovint als campanars hi ha també rellotges públics. Quan les campanes sonen, doncs, tothom gira els ulls cap al campanar, ni que sigui només per mirar l’hora; i veient el campanar, tothom sap on és l’església.

A vegades el campanar és una torre poderosa, segons els casos més o menys alta i esvelta; pot ser fruit d’un projecte arquitectònic propi, poc o molt relacionat amb el de la resta de l’església (sovint dotat de certa ambició artística, per la seva singularitat i visibilitat), o bé derivar de l’aprofitament d’altres estructures, com per exemple, quan n’hi havia, la torre del castell local. A casa nostra, els campanars més antics són de tombants o poc abans de l’any mil. Per la seva alçada inherent, el campanar ajuda a remarcar no només l'excepcionalitat de l'església sinó també, específicament, la seva condició "elevada", física (per les seves dimensions) i simbòlica (per ser el lloc de trobada amb l’Altíssim, una mica com els xiprers del cementiri). Alhora, amb la seva silueta característica, pot servir per assenyalar la identitat del poble agrupat al voltant de l'església. D’aquí deriva l’expressió un xic pejorativa d’«esperit de campanar», per designar una barreja de xovinisme i corporativisme local.

La façana és la part de l'església que rep el que se li acosta per entrar-hi; és com dir que presenta al fidel la «faç», el rostre de l’Església. A causa d’aquesta visibilitat, igual que el campanar, la façana és susceptible de rebre tractaments artístics especials. La seva versió més elemental és la d’una paret on hi ha oberta la porta d’accés: a migdia en molts edificis preromànics i romànics, a ponent en la majoria d'esglésies, sempre en relació amb la posició de l'edifici respecte dels camins i accessos, i també de l’urbanisme dels nuclis.

Però sobretot des del romànic, en els casos on es va poder disposar de més mitjans i recursos, la façana ha pogut rebre una ornamentació més o menys profusa amb un sentit general de "declaració d'intencions". Podem escatir una connotació d'acolliment en l’esplandit que formen les columnes, capitells i arquivoltes. També podem considerar el potencial narratiu o pedagògic de les imatges que s’hi contenen. Així, hi podem trobar representats Crist, la Mare de Déu, el col•legi apostòlic i els sants titulars; temes de l'Antic i del Nou Testament o de la vida dels sants; símbols diversos com la creu o altres al•lusius a la condició del temple com a metàfora de l’Univers creat (com els mesos de l'any, que remeten al temps cíclic) o com a imatge de la Jerusalem celestial on se celebra la litúrgia perfecta i eterna (per exemple, amb escenes extretes de l’Apocalipsi); també hi poden fer niu advertiments morals (escenes del judici final, paràboles moralitzants, animals amenaçants, figuracions del pecat, visions del cel i de l'infern) o bé tot un esplet de figures i motius animals, vegetals o simplement gràfics o geomètrics, que tenen com a objectiu ressaltar la dignitat del lloc de culte, mereixedor d’aquesta despesa de recursos i d’enginy.

En resum, la façana sol presentar, ni que sigui per la seva simple bellesa decorativa, elements que preparen simbòlicament per a l'entrada dins de l'espai sagrat. No és una funció menor: es tracta d’assenyalar i emmarcar la porta, un espai liminar, de pas, que invita a considerar que deixem enrere la quotidianitat profana per entrar dins l’espai i el temps de Déu.

Moltes religions han treballat amb l’orientació i amb la simbòlica de la llum. En la tradició jueva i musulmana hom prega de cara a un punt focal terrenal, Jerusalem o La Meca, reconegut com a lloc de la manifestació de Déu en el món. Els cristians, des d’antic, també han preferit pregar orientats, però no pas envers cap lloc físic concret, sinó amb una direcció relativa: cap a sol ixent, de cara al sol que surt cada dia per llevant, com a signe de la Resurrecció de Crist. Així la celebració de la missa, al matí, s'inunda de la llum de Jesús ressuscitat. Per això molt sovint, allí on es podia, l'absis de l'església s'orientava a llevant. És cert que hi ha nombroses excepcions, sobretot en els segles més recents, i normalment a causa dels condicionaments topogràfics o urbanístics: cal tenir en compte que això és una venerable tradició, però no pas una llei, sinó tan sols un bell símbol.

Tot i això, moltes esglésies del nostre país tendeixen a aprofitar més aviat poc la llum natural provinent de l’exterior. Per raons estructurals, els temples romànics no poden tenir grans obertures als murs; tampoc n'hi sol haver al nord, per raons tant climàtiques com a vegades simbòliques (és el costat on hi ha menys llum). L’arquitectura gòtica, que al nord d'Europa (on hi ha menys dies de sol a l’any) comportà una important especulació amb la llum i els colors, donà resultats més discrets a casa nostra, on solen predominar els panys de paret per sobre de les obertures. D'ençà del Renaixement i fins a èpoques ben recents, es continuà optant per la il•luminació interior artificial i la ceguesa gairebé total dels murs interiors: els grans absis majors poligonals no calia que tinguessin finestres, car estaven destinats a ser recoberts per grans retaules. En un país com el nostre, amb molts dies a l'any de llum solar, l'espai simbòlicament excepcional es caracteritzava, precisament, pel predomini de la il•luminació artificial, plena d’efectes i de matisos.

L'espai interior d'una església, sobretot si és antiga, sol presentar-se doncs de forma lineal i dirigida, amb un punt -l'altar major- que atreu espontàniament la mirada i una nau destinada als fidels. Sovint l'espai imita la forma d'una creu llatina, comparable a la d'un cos humà: això és simbòlicament molt apte per a acollir la comunitat de cristians, l'Església, que forma el cos de Crist. Els fidels en són els membres i el Crist (és a dir, el lloc de l'altar i del ministre celebrant) n'és el cap. La diferència entre els espais també es sol indicar en termes de nivell de sòl: la nau central sol tenir un nivell més baix que les capelles laterals i, sobretot, que l'altar major, per facilitar la visió dels actes litúrgics per part de tothom. A més de ser lineal en sentit horitzontal, l’espai de l’església sol ser també elevat en vertical: signe, com hem dit abans, de la voluntat d’unir cel i terra, una idea visible en grau màxim quan el creuer de l’església és coronat amb una cúpula.

Des d'època romànica almenys, l'absis de l'església, punt focal de tot l'espai interior, solia adoptar l’antiga fórmula semicircular, que atreu i rep més fàcilment les mirades; era també el lloc que amb preferència rebé decoració pictòrica. Més tard, els retaules situats darrera l'altar prengueren el protagonisme d’aquesta decoració significativa, i van anar creixent fins que, en època barroca, tendiren a ocupar tot el mur; llavors els absis, que ja no solien ser semicirculars sinó poligonals, van poder deixar de tenir finestres, com hem dit. La lectura lineal de l’interior estableix una jerarquia de l'espai sagrat, amb una gradació de menys important (la porta, a ponent) a més sant: l’altar major, que presideix el presbiteri. Això pot estar marcat, també, per la decoració dels murs interiors: quan tenen pintades escenes narratives, per exemple, del Nou Testament, llur disposició sol indicar un camí vers el presbiteri, on preferentment es representen els misteris nuclears de la passió, mort i resurrecció de Crist.

Al presbiteri, el que hi ha de més important són els mobles: sobretot l'altar, mesa de la cena i del sacrifici eucarístic, símbol del cos de Crist (que és sacerdot, altar i víctima alhora: per això s'havia de consagrar i hi havia d'haver relíquies de màrtirs, considerats els més propers a Crist) és el més important, però l'acompanyen l'ambó (faristol destinat a les lectures de la missa, sobretot l’Evangeli) i la càtedra (seient del celebrant, que presideix el ritus i difon el magisteri o ensenyaments de l’Església). En els presbiteris arranjats després del Concili Vaticà II aquests mobles solen ser molt evidents: s'ha procurat que ressaltin a la vista i que mostrin una certa unitat. Però en els llocs antics, el tàndem altar-retaule sol conservar tot el protagonisme. L'ambó sovint quedava substituït per una trona, que podia servir per a les lectures en dies solemnes (normalment els lectors no es movien de l'altar) però que, en la majoria de casos, servia sobretot al predicador per fer arribar millor el seu discurs als fidels. Per això les trones solen estar avançades dins de la nau, i també tenir una espècie de sostre, dit tornaveu, on sovint s’hi pot veure esculpit o pintat el colom de l’Esperit Sant, que assenyala que la prèdica invoca la inspiració divina. Pel que fa a la càtedra, llevat de les parròquies amb molts beneficiats i residència coral, és possible que no la trobem fàcilment en esglésies antigues: solia ser abans un moble molt secundari, potser només un banc al costat de l’altar, ja que la celebració de la missa, sobretot si no era solemne ni anava acompanyada de cants molt llargs, es feia gairebé sempre dempeus.

El retaule va néixer com a simple ornament de l'altar (com ho era, en època romànica, el frontal, situat a la part de davant), una simple predel•la faixa d’orfebreria o de pintura que es posava al límit del fons de l’altar per embellir-lo i per emmarcar les accions del prevere celebrant. A partir de mitjan segle XIV, al nostre país el retaule es va desenvolupar en alçada i amplada fins a cobrir tota la paret del presbiteri; en els segles del barroc, l’altar pròpiament dit sovint quedà convertit en una simple lleixa de pedra a la part inferior del conjunt, just per poder-hi posar els estris de la missa (missal, calze, patena, ciris i creu) i per suportar l’armariet del sagrari, on es desa la reserva de l’Eucaristia.

El triomf del retaule, amb les seves imatges i les seves escenes, és fruit d’un avenç en la voluntat simbòlica-pedagògica dels espais litúrgics, en detriment de la teologia i de la litúrgia, que mantenien el punt focal en el sagrament de l’Eucaristia. El retaule era estimat per la seva capacitat de comunicar, a través de les imatges, les històries dels sants, els principis teològics o les devocions de moda. Tanmateix, els fonaments són tossuts: no solen faltar mai la Creu, el Calvari o el Sant Sopar (evocacions directes del sacrifici eucarístic), especialment en els retaules majors, encara que la part central del retaule quedi ocupada per una pintura o bé una imatge del sant titular.

Quan la imatge central del sant titular, molt sovint de la Mare de Déu, és escultòrica i rep especial veneració -per exemple, a la majoria de santuaris i en algunes capelles d’advocacions marianes com el Roser, els Dolors o tantes d'altres-, aquesta sol trobar-se en una cambreta d'obra o bé inclosa en la mateixa estructura del retaule, anomenada cambril; s'hi accedeix per unes escales normalment situades a banda i banda del peu del retaule. La disposició respon a la manera antiga de col•locar les relíquies damunt o darrere l'altar, que permetia fer-ne la veneració sense destorbar la celebració de la missa.

Pot ser que una església petita només compti amb la nau i el presbiteri, però a la majoria de les nostres esglésies parroquials hi trobem normalment altres instal•lacions secundàries agregades a aquest duo bàsic. Les més característiques són les capelles laterals. Al món romànic n'hi ha poques o gairebé cap, però des del gòtic en endavant la planificació de les esglésies ja incloïa com més capelles millor. Es tracta d'instal•lacions assimilables a "esglésies en petit", amb el seu altar, retaule, cancell i potser fins i tot bancs.

La diferència entre la capella i l'altar major sol raure en l'advocació, que serà diferent en l’una i en l’altre, i també en el fet que aquestes capelles no són destinades permanentment al culte comunitari, sinó que normalment van ser creades per raons de devoció d'una persona, d'una família o d'un col•lectiu (per exemple, una confraria). Com que la Mare de Déu, els sants i els màrtirs es consideren tan propers a Déu que poden ser intercessors molt vàlids, les persones amb mitjans van voler, des del segle XIII més o menys, dedicar-los altars d'una manera més particular, on un clergue especialment dedicat pregués per l’ànima dels fundadors. Per això les capelles van ser els primers llocs on hi va haver tombes a cobert: les dels patrocinadors de l'estructura. També és freqüent trobar advocacions relacionades amb aspectes col•lectius de la comunitat. A pagès són molt habituals els altars dedicats a sants que es consideren protectors de determinats moments o elements del cicle natural i agropecuari: sant Isidre o sant Galderic, sant Antoni del porquet, sant Pere, sant Roc, santa Bàrbara, o la Mare de Déu, protectora general. Les advocacions també podien ser, lògicament, les de les confraries o gremis respectius (sant Eloi dels orfebres o llauners, santa Llúcia dels sastres, o sant Julià dels blanquers, per exemple). El conjunt de capelles secundàries d’una església, doncs, sol dibuixar un paisatge hagiogràfic (relatiu al culte dels sants) significatiu de la història i de les particularitats del lloc.

Algunes d'aquestes devocions creixien a l'empara de terços ordes, congregacions o confraries, sovint fundades sota la tutela d'ordes religiosos. Si aquests col•lectius gaudien d’èxit, especialment en època moderna, era fàcil que no s'acontentessin amb una simple capella lateral oberta al mur de la nau de l’església parroquial, sinó que amb esforç econòmic i no sense afany d'emulació miraven de fer-se cosntruir "capelles fondes", molt sovint de disposició perpendicular a la nau principal, amb entrada pròpia i a vegades amb cambres complementàries per als congregants o confrares, per a les juntes, per a conferències espirituals, etc. Organitzant els seus exercicis i sobretot les seves processons, ben comprensibles en el marc de la cristiandat d'antic règim i de la seva economia moral, aquestes confraries es convertien en un element molt important de la vida religiosa de les parròquies, al càrrec d'activitats que, com les processons de Setmana Santa, poden haver perdurat fins avui dia.

Avui és habitual trobar el Santíssim -la reserva de l'Eucaristia- en una d'aquestes capelles fondes, que fins i tot pot servir per a les misses diàries amb menys concurrència; però això és recent, perquè durant segles cada altar va disposar del seu propi sagrari.

En les esglésies grans amb comunitat de clergues (monàstiques, canonicals o catedralícies), el cor sol (o solia) ser una estructura de setials en forma d’U, situada al mig de la nau central i oberta en direcció a l’altar major. És el recinte destinat a la pregària quotidiana de la litúrgia de les hores (matines, laudes, tèrcia, sexta, nona, vespres completes) per part dels clergues o religiosos que són usuaris principals d’aquella església.

També anomenem cor una altra estructura sovint pròpia de les esglésies més petites, sense comunitat religiosa, com moltes parroquials: un espai alçat sobre la porta de ponent, ocupant el tram més occidental de la nau en alçada i obert a l’espai interior de l’església, on es podien situar els cantaires que acompanyen les celebracions litúrgiques i on, quan n’hi ha, solem trobar l’orgue.

El baptisme és el sagrament pel qual es passa a formar part de l’Església: administrat primitivament als adults que es convertien al cristianisme, ben aviat es donà també als infants per por que poguessin morir sense haver-lo rebut. Batejar és una funció pròpia de les parròquies i materialment requereix només disposar d’un recipient amb aigua. Primitivament el baptisteri o edifici per a batejar era una construcció independent fora de l'església, perquè només després del baptisme, que a l'inici solia ser d'adults, es podia entrar a participar plenament de l'Eucaristia. És a dir, després de batejar s'havia de poder "entrar" a l'Església. A Itàlia i a altres llocs se n'han conservat molts exemples en conjunts catedralicis. Però de seguida es passà a disposar piques a l’interior de les esglésies més petites, això sí, si era possible als peus de l'església, ben a prop de la porta, per poder imitar el gest d’entrar a l’església un cop batejats. Sovint les piques baptismals, també, han acabat ocupant capelles laterals de la zona dels peus de l’església.

Hi ha a les nostres esglésies moltes piques grans de pedra, romàniques o gòtiques, però de seguida, per raons pràctiques, s'hi va posar a dins un cossi de terrissa o d'aram. Les piques havien de ser tapades per mantenir l'aigua neta. De les tapes planes de fusta, cuiro i metall es va passar a les piramidals amb porteta, molt habituals. El mateix significat, en sentit general, tenen les piques beneiteres que hi ha al costat de les portes de l'església, que solen trobar-se encabides al mur, o més grans, sovint evocant la forma de petxines. El baptisme és un sagrament que regenera (neteja) i també fa renéixer (sortir de l'aigua equival simbòlicament a la Resurrecció); per això, tot recordant el baptisme, cada cop que el cristià entra a l'església se senya amb l'aigua beneïda i referma la seva voluntat de netejar-se del pecat i de renéixer a una nova vida.